Experts en Direcció d’Equips continuen postulant sobre el perfil i l’ADN dels líders que han de revolucionar el món del management en un context tan dantesc com l’actual: taxa altíssima d’atur, polítics corruptes, organitzacions i persones abandonades al cinisme, estats en fallida instal·lats en la resignació, en els quals l’única visió mobilitzadora és nacionalitzar-se islandès.
I, mentrestant, les persones, que fan el possible per no immolar-se davant d’uns caps que, massa sovint, executen sense rumb, eludeixen responsabilitats i actuen com a víctimes de la inèrcia del sistema, miren de sobreviure amb els pocs recursos de què disposen.
El més eficient seria aturar-te a boxes, eliminar els comportaments tòxics, reinventar els que aspiren a perviure i transformar amb petits gestos un cercle viciat que viu deutor de l’abundància, més de portes en fora, que de portes en dintre, i encara depèn del “Déu proveirà” o, el que és el mateix, “els de la central, ja diran” o “el director general decidirà”.
Doncs, sí, ja intuïm quina és la proposta, oi? La mateixa que inoculem als nostres fills des de ben petits amb cadascuna de les nostres accions: perquè decideixen el que decideixin ser a la vida, siguin responsables de les seves decisions, s’hi comprometin amb fets i aspirin a la seva millor versió amb tot el que es proposin.
Cadascun de nosaltres som líders inspiradors, som els primers de la cua de candidats a responsables de la nostra vida, de la nostra família, de la nostra feina, dels nostres equips, dels nostres desitjos, amb il·lusions, amb objectius, amb causes que ens transcendeixen i amb una veritat demolidora: la revolució som nosaltres mateixos.
Comentaris recents